FARTS

POP ART

1R TRIMESTRE

“Pop art is popular (designed for a mass audience), transient (short term solution), expandable (easily forgotten), low cost, mass produced, young (aimed at youth) witty, sexy, gimmicky, glamorous, big business”. Richard Hamilton.

ORIGEN

Una vegada consumada la ruptura amb l’art tradicional durant la primera meitat del segle XX, a partir del 1945 l’art segueix el seu camí d’experimentació tècnica i estètica a través de les anomenades Segones Avantguardes. Deixant enrere l’art informalista Europeu i l’Expressionisme abstracte Americà dels anys 40 i 50, apareix el Pop Art.

Després de la segona guerra mundial, l’economia nord-americana va viure una expansió de prosperitat exagerada, i per això va triomfar, a Estats Units, el Pop Art. Neix per l’empenta de crear un estil que reflecteixi el benestar de la societat del moment. En canvi a Europa la situació va ser diferent, i els països es van recuperar més lentament de la guerra. És per això que, tot i que els dos epicentres artístics d’aquest moviment varen ser Estats Units i Anglaterra, se sap que al segon país va néixer per explicar què passava a la gran potència mundial.

El nom de Popular art va ser encunyat pel crític anglès Lawrence Alloway, que el va fer servir per designar un moviment que, des de mitjans de la dècada del 1950 fins al començament de la del 1970, es va desenvolupar de manera gairebé simultània a Londres i a Nova York.

Les obres pop art tenen un fort caràcter figuratiu, basat en la imatge del món de consum i de la cultura popular: anuncis, revistes, diaris, còmics, personatges famosos o bé objectes quotidians de consum. Un art fàcil de comprendre que es contraposa amb l’excessiva inel·lecutalització que comporta l’Expressionisme abstracte, que queda tant allunyat de la realitat i de la comprensió del públic.

Entre els màxims representants del pop art destaca, per damunt de tots, la personalitat d’Andy Warhol, principal representant del pop art als EUA. Són famoses, per exemple, les seves sèries de llaunes de sopa Campbell, o d’ampolles de Coca-Cola, els retrats serigrafiats de personatges famosos com Liz Taylor, Marilyn Monroe o Elvis Presley, amb un estil molt semblant als anuncis publicitaris. Juntament amb Warhol també s’han d’esmentar Roy Lichtenstein, Tom Wesselmann i l’escultor Claes Oldenburg.

A Anglaterra, els representants més importants del pop art foren Eduardo Paolozzi, David Hockney i Richard Hamilton. A Espanya destaquen Joan Rabascall, Eduardo Arroyo, Luis Gordillo i l’Equipo Crónica.

L'art pop és el resultat d'un estil de vida, la manifestació plàstica d'una cultura (pop) caracteritzada per la tecnologia, el capitalisme, la moda i el consumisme, on els objectes deixen de ser únics per a ser pensats com productes en sèrie. En aquest tipus de cultura també l'art deixa de ser únic i es converteix en un objecte més de consum. El màxim exponent del moviment, Andy Warhol, afirmava que "La raó per la qual pinto d'aquesta manera és perquè vull ser una màquina". També és simbòlica l'afirmació de Richard Hamilton pel que fa al seu desig que l'art fos "efímer, popular, barat, produït en sèrie, jove, enginyós". Totes elles serien qualitats equivalents a les de la societat de consum.
Els orígens de l'art pop es troben en el dadaisme i la seva poca importància posada en l'objecte d'art final. No obstant això, l'Art Pop descarrega l'obra d'art tota la filosofia anti-art del Dadà i troba una via per a construir nous objectes a partir d'imatges preses de la vida quotidiana, igual que Marcel Duchamp havia fet amb les seves ready-mades. Quant a les tècniques, també pren del dadaisme l'ús del collage i el fotomuntatge.

PER QUÈ SORGEIX? (context històric)

El pop art neix en un període de post-guerra (entre els anys 50 i 70), concretament de la Segona Guerra Mundial. En aquell moment, el món estava dividit ideològicament en dos grans grups: Estats Units, els capitalistes, i la URSS, els comunistes. Es tractava de la Guerra Freda.

Com a resultat d’aquests enfrontaments i aquesta tensió constant, van néixer moviments que reflexaven la deshumanització de l’home, doncs comencen a adonar-se’n del que és capaç de fer. El van arribar a veure com porqueria, i per tant, la porqueria només pot produir més porqueria. La gent no es volia sentir identificada amb la realitat en la que vivien.

Va ser a partir d’aquí, i del capitalisme desenvolupat, que va néixer el pop-art, on els objectes deixen de ser únics per a produir-se en sèrie, trencant així amb tots els canons i lleis establerts anteriorment. De fet, els seus creadors rebutjaven seguir un ensenyament oficial, i eren partidaris de seguir les noves corrents abstractes. Això mostra una clara rebel·lia contra les maneres de fer i la societat de l’època.

PAÏSOS ON ES DESENVOLUPA

Anglaterra

El Grup Independent, fundat a Londres el 1952, és reconegut com el precursor del moviment artístic Pop. Estava format per un grup de joves pintors, escultors, arquitectes, escriptors i crítics que desafiaven la visió modernista de la cultura així com la manera tradicional de veure les Belles arts. Alguns d’ells foren Richard Hamilton Eduardo Paolozzi i crítics com Lawrence Alloway i Reyner Banham. Les discussions del grup es centraven en la cultura popular i la implicació de l’aparició d’elements comercials, pel·lícules, còmics, ciència ficció i tecnologia.

A la primera reunió del Grup el 1952, l’artista i escultor Eduardo Paolozzi va presentar una lectura utilitzant una serie de collages titulat Bunk!, que havia creat durant la seva estancia a París entre 1947 i 1949. El material consistia en objectes que ell havia trobat com anuncis, personatges de tires còmiques, portades de revistes i material gràfic, que representaven la cultura estatunidenca. Una de les imatges utilitzada en aquesta presentació va ser un collage de 1947 titulat I was a Rich man’s Plaything, on es va utilitzar per primera vegada la paraula pop, que apareixia en un núvol de fum sortint d’un revòlver. Després d’aquesta presentació, el grup es va enfocar principalment en l’ús d’imatges de la cultura nord americana, principalment aquelles que apareixien als mitjans de comunicació massius.

I was a Rich Man's Plaything, Paolozzi titulado, 1947.

El terme pop art va ser aplicat finalment per John McHale el 1954 amb la finalitat de descriure el moviment. Aquest va ser utilitzat a les discussions del Grup independent durant la seva segona sessió realitzada el 1955. 

Richard Hamilton és considerat com l’altre artista que va crear la primera obra de l'Art Pop, amb el collage titulat Què és el que fa les llars d'avui dia tan diferents, tan divertits?, que va ser exposat a l'exposició titulada This Is Tomorrow en la Whitechapel Gallery de Londres el 1956. Segurament va ser la primera obra de l’estil que es va fer pública.

Richard Hamilton. Just What Is It That Makes Today’s Homes So Different, So Appealing?, 1956.

Estats Units
Als Estats Units va començar a influir de manera més important a partir dels anys 60. El moviment no va ser ben acceptat en un principi per part de la crítica nord-americana, doncs creien que els artistes pop-art es carregaven tot el que havien creat els anteriors amb l’expressionisme abstracte. Però finalment va acabar ser acceptat per la població i va acabar arribant als crítics de manera positiva. I no només va ser acceptat, sinó que va acabar esdevenint una part molt important dins la cultura nord-americana, doncs es basa en el consumisme i la publicitat, i Estats Units és la gran potència mundial del capitalisme.

Smoker - Tom Wesselmann 

Marilyn Monroe - Andy Warhol

Japó

Actualment l’artista més conegut és Takashi Murakami, també conegut com l’Andy Warhol japonès. Altres artistes importants són Yoshitomo Nara, famós pel seu art inspirat en el graffiti, i l’autor Aya Takano, que acostuma a representar nens per a simbolitzar puresa i innocència.

Espanya
A Espanya el Pop s'estudia associat a la nova figuració sorgida arran de la crisi de l'informalisme. Eduardo Arroyo podria enquadrar-se en aquesta tendència pel seu interès en l'entorn i la seva crítica del nostre mitjà cultural, utilitzant icones dels mitjans de comunicació de masses i de la història de la pintura, i pel seu menyspreu manifest per qualsevol estil establert. El qual es pot considerar com més autènticament pop és Alfredo Alcaín, per l'ús que fa de les imatges populars i pel buit que confereix a les seves composicions.
Hem d'entendre que el pop-art, arriba als espanyols com unes bases que neixen de l'interès que van manifestar alguns artistes estrangers (Hamilton, Paolozzi) de l'avantguarda londinenca per les imatges dels objectes d'ús corrent de la civilització urbana, vehiculades pels mitjans de comunicació de masses, i pel seu desig d'acostar l'art al gran públic creant un nou art popular enfront de l'elitisme que havia caracteritzat fins llavors l'art d'avantguarda. A principis dels anys seixanta van començar a aparèixer Espanya publicacions de collages, pintures i escultures els temes principals de les quals eren els productes tecnològics, els automòbils, les estrelles de cinema, etc., tractats amb estils que difereixen d'un artista a altre (Kitaj, Peter Blake, Hockney, Caulfield, etc.). Des d'Espanya es veu en el pop-art com un art modern d'uns artistes dels EUA; el pop-art està representat fonamentalment per l'obra de cinc artistes: Oldenburg, Rosenquist, Roy Lichtenstein, Andy Warhol i Tom Wesselmann, qui han recorregut sistemàticament als objectes industrials i als mitjans de comunicació de masses i han convertit les seves imatges en els símbols característics de la cultura nord-americana. Tímidament, el 1991 Getafe (Madrid), el pintor Estéfano Viu pinta una sèrie de 45 quadres dedicada al Pop-art; posteriorment utilitzarà esporàdicament aquesta tècnica en algunes obres posteriors.

Itàlia

A Itàlia el pop-art va sorgir gràcies a l’obra dels artistes Enrico Baj i Mimmo Rotella, considerats líders del moviment. Va començar a incubar-se al llarg dels anys 50, i no va ser fins el 1964 que es va donar a conèixer. Va prendre diferents formes, com per exemple la Scuola di Piazza del Popolo, una variant d’aquest moviment amb Mario Schifano, Franco Angeli, Giosetta Fioroni i Tano Festa entre d’altres al capdavant.
Els seus objectius i bases eren els mateixos que seguia el corrent internacional, representant objectes quotidians com automòbils, senyals de trànsit, televisió...tot pertany al món de l’art.
El 1961 es presentava l'art pop britànic al públic en una exposició que reunia obres de David Hockney, Derek Boshier, Allen Jones, R.B. Kitaj i Peter Phillips.

CARACTERÍSTIQUES DEL MOVIMENT

• Rebuig de l’expressionisme abstracte i intent de tornar a posar l’art en contacte amb el món i la realitat objectual. 
• Utilització d’imatges i temes presos del món de la comunicació de masses aplicats a les arts visuals. Es pot dir que subratlla el valor iconogràfic de la societat de consum. 
• L’art deixa de ser únic i es converteix en un objecte més de consum. 
• Es pretenia eliminar de l’obra d’art qualsevol signe de “manualitat”; moltes de les obres estan fetes a partir de fotografies projectades sobre el llenç. (Warhol) 
• Ús del collage i el fotomuntatge, també noves tècniques de reproducció com la litografia i la serigrafia.
• Tractament pictòric de forma no tradicional: encara que el llenguatge és figuratiu i representa objectes reals, no es concentra exclusivament en les seves qualitats formals, sinó que combina aquestes amb les seves qualitats abstractes intrínseques gràcies a la utilització d’imatges familiars. 
• Representació de caràcters inexpressius. 
• Temàtica extreta del medi ambient urbà de les grans ciutats, dels seus aspectes socials i culturals: còmics, ràdio, televisió. música. espectacles populars, elements de la societat de consum i del benestar: aliments enllaunats, neveres, cotxes, autopistes, gasolineres, etc. 
• Absència de plantejament crític: els temes són concebuts com simples “motius” que justifiquen el fet de la pintura. 
• Preferència per les referències al “status” social, la fama, la violència i els desastres (Warhol), la sexualitat i l’erotisme (Wesselmann, Ramos), els signes de la tecnologia industrial i la societat de consum (Ruscha, hamilton, etc.). 
• Formes i figures a escala natural i ampliada (els grans formats de les imatges de còmic de Lichtenstein). 
• Colors purs, brillants i fluorescents, inspirats en els empleats en la indústria i els objectes de consum.

Materials utilitzats

La reproducció seriada d’una imatge va trencar el concepte de l’obra única i irrepetible present des del Romanticisme, i va portar a la pràctica les teories que Walter Benjamin havia exposat, l’any 1936, en l’obra d’art en l’era de la seva reproductibilitat tècnica, on considera l’obra d’art susceptible de ser reproduïda tècnicament, com una mercaderia.

ARTISTES

AMERICANS

Andy Warhol

Va ser un pintor estatunidenc i una figura clau del moviment art pop, inspirat en la cultura de masses. Després d’una carrera com a il·lustrador comercial, va tocar diferents àmbits com la pintura, el cinema, la música, l’escriptura i l’escultura.

L’obra de Warhol està molt condicionada pel seu treball com a il·lustrador publicitari, tant pel que fa a la iconografia, treta majoritàriament de revistes i diaris, com pel que fa a l’estil, fred i deshumanitzat. Poc a poc l’autor va deixar anar les traces expressionistes per reduir l’obra a un element popular del món del consum o els mitjans de comunicació. El punt màxim d’aquesta deshumanització va arribar l’any 1962, quan l’autor va començar a utilitzar el mètode de producció en sèrie. Obres que la utilitzen i s’han convertit en importants referents a la història de l’art podrien ser les sèries dedicades a Marilyn Monroe, o el seu tractament de les llaunes de sopa Campbell.

Warhol va ser conegut per la seva diversitat de contactes, des de persones bohèmies del carrer, fins a reconeguts intel·lectuals i celebritats. Podem dir que Warhol va aproximar l’expressió artística a la classe popular, que reconeixia clarament el tema que estava contemplant.

Roy Lichtenstein

Fou un pintor estatunidenc del Pop Art, conegut per les seves representacions a gran escala de l’art del còmic. Va ser també artista gràfic i escultor. El seu estil inicial s’incloïa dins l’expressionisme abstracte, però va començar a experimentar amb tot allò que l’envoltava, i a partir del 1961 es va dedicar a elaborar tan sols el seu art, mitjançant imatges comercials de producció massiva. Va escriure còmics com Good Morning o Darling, que varen ser reproduccions a mà de personatges de dibuixos animats, utilitza la mateixa tècnica i els mateixos colors brillants. Les seves escultures també van recrear efectes dels còmics. Podem trobar una influència de Picasso en algún quadre de Roy.

Tom Wesselmann

Tom Wesselmann va ser un important pintor de pop art dels Estats Units, conegut principalment pels seus impactants nus femenins. Va ser cridat a les files per la guerra de Corea, i va estudiar la carrera de psicologia, i no va ser fins finals dels anys 50 que va traslladar-se a Nova York i va començar a treballar en el còmic. Poc després, el 1961 va tenir lloc el seu extens cicle de Great American Nudes. Els primers eren collages de format reduït, però els posteriors van ser realitzats amb oli i colors acrílics en grans formats. Tot i que és més conegut pels nus femenins, la seva carrera també ha abarcat àmbits com la natura morta amb elements de la vida quotidiana: electrodomèstics, ampolles, gelats...També va experimentar amb l’escultura. 

Robert Rauschenberg

Rauschenberg fou un pintor i artista d’Estats Units, notori per la seva transició de l’expressionisme abstracte a l’art pop, corrent del qual en va ser un dels representants al seu país.

Es va fer famós amb les Combines de 1950, en les quals, barrejant pintura i escultura, va innovar amb materials i objectes. 

L’artista també va treballar amb fotografia, gravat, paper i va crear algunes performances, i va ser el primer artista Americà en guanyar un Premi a la Biennal de Venècia.

Obra de la col·lecció Combine (1950)

Signs (1970)

BRITÀNICS

Eduardo Paolozzi

Paolozzi, un autor escocès àmpliament surrealista, va cridar l’atenció l’any 1960 amb unes impressionants serigrafies. Ell va ser el fundador de l’Independent Group, considerat com a precursor del moviment britànic pop art dels anys 60. El seu collage de 1947 I was a rich man's plaything és considerat a vegades com la primera mostra real del Pop Art, tot i que ell descriu la seva obra com a surrealista. Posteriorment es va fer conèixer com a escultor.

David Hockney

David Hockney és un artista anglès encara viu, pintor, projectista, escenògraf, impressor i fotògraf que resideix a California.
Es va formar al Royal College of Art, i va adoptar un estil inicial de caricatures de premsa i dibuixos infantils irònics. La seva pintura va anar transformant cap a una pintura més seca i propera al realisme, i un exemple n’és el gravat de la serie Las hazañas del libertino, sobre el somni americà. 

Richard Hamilton

Pintor i fotògraf britànic, va ser un membre de l’Independent Group i pioner de l’art pop a Anglaterra. A la exposició “This is tomorrow” de 1956 de la Whitechapel, la seva obra fonamental: Just What Is It That Makes Today’s Homes So Different, So Appealing? va ser presentada. Un collage amb diferents elements retallats de revistes com un atleta retallat d’una revista culturista, o una ballarina striptease. Hi apareixia el mot Pop.
Aquest treball va inspirar moltes idees que regirien el moviment. Hamilton va dir una frase força coneguda: “Pop art is popular (designed for a mass audience), transient (short term solution), expandable (easily forgotten), low cost, mass produced, young (aimed at youth) witty, sexy, gimmicky, glamorous, big business”. Richard Hamilton.

ESPANYOLS

Joan Rabascall

Artista català encara viu, les obres del qual tenen un clar missatge de crítica social.
Va començar de petit col·leccionant objectes que de gran van pertànyer a les seves obres. Rabascall criticava i se'n reia dels mitjans de comunicació, a vegades furiós, tot i que cal situar-lo en l'Espanya de l'època franquista. Els collages realitzats a mitjans de la dècada del 1960 a París, amb retalls de diaris, parlen de l'atractiu dels productes de consum, de la fascinació per les armes, del "model de vida americà" o de les idees que es tenen dels homes i de les dones encara que no siguin del tot certes. És per això que l’associem amb l’estil pop-art.

Eduardo Arroyo

Eduardo va ser un pintor espanyol figuratiu vinculat al pop art. Va refugiar-se a París des del 1958 per anar en contra del franquisme, per això va agafar protagonisme posteriorment al franquisme, a partir dels anys 80. Després d’un ús de la pintura abstracta a París, va passar a utilitzar una tècnica més pròpia del Pop Art, de colors vius i pinzellada més llisa. Un exemple n’és “Robinson Crusoe” de 1965. Actualment podem trobar la seva obra a museus d’art espanyols, així com en idees de diferents escenografies teatrals o edicions il·lustrades.

Luis Gordillo

Una de les principals figures de l’art abstracte espanyol, Luis Gordillo va ser un dels artistes espanyols que va interpretar millor l’art pop als anys setanta. Una part del seu treball ha explorat la importància de la serie i la repetició com a eina compositiva. Gordillo considera que una imatge està sotmesa a un continu procés de reproducció i mai atrapa el seu estat definitiu.

Equipo Crónica

L’equip crònica o Equipo Crónica va ser un grup de pintors espanyols fundat per Manolo Valdés, Rafael Solbes i Juan Antonio Toledo, que es va apartar de l’art informal per a crear una pintura figurativa dintre de la tendència del Pop Art. El grup analitzava críticament la situació política d’Espanya i la història de l’art, i es va inspirar en obres clàssiques com Guernica, o Las Meninas. El grup va estar actiu entre l’any 1963 i el 1981.
El seu estil barrejava l’estil realista, la crítica, el pop, amb cites pictòriques i anacronismes. Això sí, l’ombra del franquisme és present en tota l’obra.
L'Equip Crònica va produir pintures de gran format, juntament amb escultures i gravats seriats. Hi ha exemples rellevants d'aquest grup a l'IVAM de València i el Museu Reina Sofia de Madrid.

JAPONESOS

Takashi Murakami

Actualment és l’artista més conegut del pop-art japonès. Va fundar un col·lectiu d’artistes anomenat Kaikai Kiki. Són coneguts mundialment pel seu estil “superflat”, totalment únic i abstracte. Aquest moviment postmodern, inspirat en l’anime i la cultura japonesa, ha tingut un gran impacte cultural.
Cap a la dècada dels 90 va crear els seu autorretrat abstracte, el “Sr.Dob”, el qual està clarament influenciat per la seva passió des de ben petit per l’anime i el manga japonès, i ha aparegut posteriorment en diverses de les seves obres.
Un tret comú amb Andy Warhol és que ambdós s’han basat en la cultura popular del seu voltant per a crear la seva obra.
El moviment superflat aporta una interpretació de la cultura japonesa des del punt de vista dels otaku (persones apassionades pel manga i l’anime). Sovint les obres fan una crítica al consumisme i fetitxisme sexual que va afectar a Japó en l’època de postguerra.

Yayoi Kusama

És una artista i escriptora japonesa amb gran interès per representar en el seu art la repetició, els patrons i la psicodèlia (estat semiconscient en el que la percepció es barreja i apareixen tota mena d’al·lucinacions, colors inesperats, sinestèsia...entre d’altres). La seva obra va influenciar als seus contemporanis, com per exemple Andy Warhol i Claes Oldenburg (pioner del pop-art a Suècia). Així doncs podem considerar-la precursora del pop-art, a més a més d’altres estils com el minimalisme i l’art feminista.

Yoshitomo Nara

És un artista pop-art japonès guanyador d’un premi Nagoya i que al llarg de la seva vida ha realitzat més de 40 exposicions d’art individuals. El seu element més comú és una nena que mira amb ulls penetrants, com amb malícia. A més a més, els nens que representa sovint acostumen a portar una arma blanca. El propi Nara diu “Les armes que porten els nens són molt petites, com de joguina. De debò creieu que podrien lluitar amb elles? Jo no ho crec. En canvi, sí que veig nens a prop de gent més gran i més forta, que tenen armes més perilloses i podrien ferir-los de veritat”. Així doncs, ell no creu que els nens amb les armes representin perill, tot i que a la gent que els observa a simple vista els hi pot semblar. Ell creu que el perill real està en els adults que els envolten. 

ITALIANS

Enrico Baj

Va ser un artista i escriptor italià del pop-art. De fet, juntament amb Mimmo Rotella van ser els líders d’aquest moviment a Itàlia.
Un estil que també caracteritza molt la seva obra és el de l’art relacionat amb la guerra nuclear, el qual és lògic que acabés materialitzant-se, doncs ell i els seus contemporanis van patir una Segona Guerra Mundial amb diversos atacs d’aquesta magnitud.
La seva obra també inclou diversos collages de molts colors i materials diferents, amb el propòsit de fer una crítica al món contemporani.

Mimmo Rotella

Va ser un artista molt important del pop-art italià. De fet, juntament amb Enrico Baj van ser els líders del corrent a Itàlia. És considerat l’Andy Warhol italià.
El 1945, just acabar la guerra, marxa a Roma, on es veu influenciat per les vanguardes de l’època. El 1949 inventa un mètode d’expressió novedós: una mena de poesia fonètica que va anomenar “epistàltica” i que consistia en barrejar paraules amb sons, pitos i onomatopeies.
Més tard va viatjar a París i a Estats Units, on va realitzar diverses exposicions i es va deixar influir per l’art d’allà. Va tornar a Roma el 1953, i va centrar-se en les possibilitats expressives dels cartells publicitaris. Explorant amb aquestes possibilitats va crear el décollage, l’oposat al collage. En comptes de crear una imatge mitjançant la suma d’altres imatges, construeix una nova obra trencant i retallant parts de l’original.


PRÀCTICA ARTÍSTICA DEL POP ART
La nostra creació artística consistirà en l’elaboració d’un vídeo de propaganda a través de l’utilització de “gifts”. Crearem un petit anunci que vengui un nou art anomenat "Poc Art", que critiqui la societat actual tal i com o feia el Pop Art al seu moment. Buscarem referències d'estils i utilitzarem els gifts ja que creiem que són les creacions artístiques que utilitza el nostre entorn actualment. 

Treball d'Andreu Roqueta i Aina Sala