Off

CAIXAFORUM: UNA CERTA FOSCOR // TURBULÈNCIES

MEAM: ART REALISTA JAPONÈS

MACBA: UN SEGLE BREU 11/09/18

El dijous 11 d'octubre vam anar al MACBA a Barcelona a veure la col·lecció Un segle breu.

Una exposició que mostrava un segle d’art, on hi trobàvem obres de nombrosos artistes diferents, les obres dels quals han estat realitzades entre l’any 1929 fins el 2018. Noms importants com Bauhaus Josef, Anni Albers, Alexander Calder i Joaquín Torres-García apareixien a la col·lecció.

La visita guiada de l'exposició va seguir un mètode i recorregut diferent del normal. Des del museu ens van proposat una visita cronològica per la col·lecció molt més dinàmica i adaptada als gustos del grup. Aquesta anava des de l'any 1929 fins a l’actualitat, i incloïa obres clau de les diferents dècades. La finalitat de la col·lecció era explicar la història de l’art modern i contemporani des de perspectives particulars i polítiques, específicament des de la perspectiva de Barcelona. 

Com que el grup estava bastant cohibit i desconcertat, ja que mai abans ens havien preguntat què volíem anar a veure quan l'escola ens portava a una exposició, la guia ens va anar ensenyant sales diverses fins descobrir quins eren els nostres interessos. L'exposició estava dividida en sales, cadascuna dedicada a diferents temes. Ens vam decantar sobretot cap el feminisme, i vam poder veure exemples de mitjans publicitaris i altres obres artístiques que reivindicaven clarament els drets de les dones. 

A nivell personal, em vaig sentir atreta per totes les obres referents al feminisme, així com també per un grup de cartells americans reivindicant els drets dels negres, i per uns cartells francesos de l'alumnat reivindicatiu del maig del 68. Un tema que havíem estudiat a francès i em va agradar poder relacionar matèries.

L'obra que em va marcar més i que vaig trobar més interessant de totes va ser una plataforma de fusta col·locada al terra d'una de les sales, que estava fabricada amb trossos de pasteres que havien arribat al mar mediterrani. Acompanyada de fotos i vídeos, em va xocar l'acció de transformar un material tristament de supervivència en una obra d'art.

Una exposició que vam poder adaptar als nostres gustos i interessos, i que per tant es va fer més profitosa i agradable.

FESTIVAL PANORÀMIC 28/09/18

El divendres 28 de setembre vam anar al Festival Panoràmic, a Roca Umbert fàbrica de les arts de Granollers.

El Panoràmic és un festival que explora la relació entre el cinema i la fotografia, i promou i incentiva la recerca de nous llenguatges i narratives audiovisuals.

Vam anar a fer un workshop, i a presenciar diferents xerrades i projectes sobre la temàtica del Maig del 68. 

Degut als meus horaris escolars personals, vaig poder assistir tansols a una de les xerrades sobre el cinema anomenada Les barricades del Maig del 68 i Hollywood: la fascinació revolucionària pel cinema americà, a càrrec de Manuel Delgado i Fèlix Pérez-Hita.

Una xerrada interessant, encarada a persones més adultes degut als referents cinematogràfics que utilitzàvem i que la gent de la nostra generació no coneixia, però de la que en vam extreure moltes coses.

ESPAI VOLART: JULIO GONZALEZ, DIBUIXOS, PAPERS I FIGURES DE LA COL·LECCIÓ DE L'IVAM 13/11/18

El passat dimarts 13 de novembre vam fer una sortida a l’Esapi Volart per a veure l’exposició “Julio Gonzalez, dibuixos, papers i figures de la col·lecció de l’IVAM”.

A l’exposició s’hi troben diferents dibuixos i escultures, portades del museu de valència,  de l’obra de l’autor. Julio Gonzalez va ser un pintor i escultor català nascut el 21 de setembre del 1876 a Barcelona. És considerat com un dels pioners de l’escultura moderna en ferro.

L’excursió va començar amb un recorregut per Barcelona dividits en tres grups, observant i analitzant diferents edificis modernistes de la ciutat. 

Al arribar, els plàstics van dibuixar parts dels edificis, i tot seguit vam entrar al museu.

A l’Espai Volart vàrem fer dues activitats per a entendre la vida i l’obra de l’autor. La primera, on havíem de fer la feina “d’investigadors”, consistia en trobar per l’exposició els trossos de quadres que ens havien imprès en un paper, i apuntar-ne l’any. Per així, poder veure l’evolució dels quadres de l’autor.

La segona, va ser una visita per l’exposició on la nostra guia ens va explicar, de manera molt entenedora els quadres i escultures de l’autor. Com ell havia començat a pintar i havia decidit ser pintor després de veure el Museu del Prado, i com poc a poc, impregnant-se d’influències dels seus amics i coneguts, es va anar decantant cap a l’escultura. Una escultura de ferro vàlida gràcies al seu domini de la tècnica de soldadura, senzilla i minimalista, que aconseguia expressar allò que l’autor volia expressar a través de la senzillesa. Unes escultures de filigranes molt primes i austeres que aconseguien expressar les emocions, i sobretot el dolor de l’època en que li va tocar viure, a través d’imatges femenines, que ell tant admirava.

Va ser una de les excursions que he gaudit més. I no pas perquè l’obra de l’autor fós més interessant que d’altres que hem vist abans, sinó perquè em va agradar molt la manera d’explicar de la nostra guia. Ens va parlar d’allò que més m’interessava, del rerefons de les obres i l’autor,  de forma que vaig aconseguir connectar amb ell i amb tota l’exposició.

OBRA 1: Pintura dona estirant-se els cabells.

En aquest quadre hi veiem representada una dona estirant-se els cabells.

Tan sols hi ha representat el seu rostre i un braç, dibuixats geomètricament i pintats amb aquarel·les. Els colors de  la pell i els cabells són foscos, així com les parts del rostre, destacant els ulls, el nas i la boca, són de color negre també.

Julio Gonzalez pintava sempre als seus quadres dones del camp. En aquest cas, veiem una dona molt més dura que les anteriors pintades, amb un gran patiment. Una boca molt oberta que sembla que cridi i demani ajuda, i uns cabells molt tibants, molt diferents als que havia pintat abans. Sabem que l’autor va viure una època de guerres: la primera guerra mundial, la guerra civil espanyola i la segona guerra mundial. És per això que entenem que Gonzalez ens intenta representar el patiment de la societat de l’època, i utilitza la geometria i les línies rectes per a transmetre-ho.

 Aquesta pintura recorda molt al famós quadre de Pablo Picasso Les senyoretes d’Avinyó, per la geometrització del rostre. Gonzalez i Picasso es van conèixer al bar Els quatre gats, un dels nuclis principals del Modernisme, on van establir relació, al començament no gaire bona. És arrel d’això que podem entendre aquesta influència.

OBRA 2: Dona cactus

En aquesta escultura hi veiem representada una dona aixecant una pistola al cel. 

Com molt bé el nom indica, és una dona envoltada de punxes de cactus. Julio intenta reflectir la dona dura i valenta que s’aixeca durant la guerra i es revolta. Una dona al principi materna, romàntica, sensual, que acaba coberta de punxes i  lluitant per la seva vida. L’autor utilitza el ferro, la seva tècnica per excel·lència, i dona unes formes llargues i primes, geomètriques i abstractes. Entenem un cos d’en peus, aixecant el braç en l’aire i apuntant amb una pistola.  

MUSEU CAN FRAMIS, BARCELONA 23/11/18

Col·lecció permanent de pintura contemporània i exposicions temporals

El passat divendres 23 de novembre vam anar d’excursió amb les dues classes d’artístics de segon de batxillerat a l’exposició permanent de pintura contemporània del Museu Can Framis de Barcelona.

L’edifici de Can Framis és un edifici construït a finals del segle XVIII al barri del Poblenou de Barcelona. Antigament era una fàbrica fabril en mans de la família Framis, que va perdre la seva activitat. Podem observar a la fotografia com encara es manté una de les xemeneies de la fàbrica tèxtil. Més endavant l’espai ha sigut utilitzat com a espai artístic dins d’un barri conegut actualment com el barri de la innovació.
L’any 2009 la Fundació Vila Casas (la mateixa fundació de l’últim museu que vam visitar) va aprofitar la fàbrica reformada per a arrencar un projecte artístic: una exposició permanent d’art, però sobretot pintura, contemporani on s’exposen 300 obres d’autors catalans o residents a Catalunya pintades entre els anys 60 i l’actualitat.
A més a més s’hi fan sovint exposicions temporals. Un cop l’any es renova la col·lecció permanent, exposada en tres sales diferents, i cada trimestre s’inaugura una nova exposició temporal. Antoni Vila Casas, el creador de la Fundació, és un col·leccionista d’art.

L’excursió va començar amb una caminada fins al Centre Comercial Les Glòries, a Barcelona. Allà s’hi troba una obra escultòrica d’acer inoxidable com a homenatge a Carlos Martinez i Jos Galán feta per l’escultor Jordi Diez.

Després d’una pausa per esmorzar vam anar cap al museu Can Framis, i ens vam dividir en dos grups per classes. La visita es dividia en dues parts: visita guiada i anàlisis individuals de les obres.


El meu grup va començar per la visita guiada, que consistia en seguir un recorregut pel museu i veure i analitzar algunes de les moltes obres que s’hi trobaven. Les obres es repartien per les sales segons els autors que les havien creat, i en alguns casos segons la temàtica. Al ser pintura contemporània on l’únic filtre era la nacionalitat de l’autor i la època (força extensa) hi havia una quantitat enorme d’obres i d’una diversitat immensa entre elles. Ens vam aturar a parlar d’una desena d’obres, i en algunes la guia ens va explicar l’estil, la temàtica, la intenció de l’autor… i en d’altres ens va deixar que nosaltres l’analitzéssim i féssim la nostra pròpia interpretació de l’obra. 

La segona part de l’excursió va ser la anàlisis de la nostra sala. La Lluïsa ens havia repartit prèviament una sala o dues del museu a cadascú de nosaltres, i la nostra feina era d’analitzar les obres que hi havia a la nostra sala. A mi em va tocar la sala 30, a la tercera planta. Em va ser complicat saber què havia de fer exactament, i com havia d’analitzar les obres, ja que no em creia capaç de fer-ho jo sola amb tan sols els meus coneixements previs. Però poc a poc, sola i en silenci, vaig aconseguir concentrar-me i poder extreure’n alguna cosa.

 

Opinió i valoració personal de l’excursió:

El principi, quan la Lluïsa ens havia explicat el pla de l’excursió i com la faríem em vaig espantat una mica. La idea de repartir-nos en sales d’un en un i analitzar pintures contemporànies em feia por; creia que no funcionaria i que no ens en sortiríem. Però va anar molt millor del que em pensava.

Per començar, la visita guiada em va semblar molt interessant. És veritat que, com diuen molts dels meus companys, la guia no va aprofundir en cap dels quadres, ni ens va donar molta informació com per a realitzar el treball. Però personalment crec que va fer la visita d’una manera molt dinàmica i ens va explicar principalment allò que nosaltres podíem veure, intentant aconseguir que finalment fóssim nosaltres els que trobéssim característiques i punts importants del quadre per a poder-los analitzar. Així que ho vaig trobar útil i interessant.

La segona part de l’excursió em va resultar bastant productiva malgrat el cansament d’última hora. Per primer cop em vaig trobar en un museu davant d’un quadre i el vaig haver d’analitzar sola, sense ajuda. No sé si me’n vaig sortir bé o malament, però el cas és que vaig poder trobar alguna petita cosa de cada quadre. Alguns em van costar molt més que d’altres, i amb prou feines vaig apuntar quatre coses. Però si més no, aquestes quatre coses van ser molt més del que havia fet fins el moment, i em vaig sentir força orgullosa de mi mateixa.

Tot i això, crec que una mica més de guia per part d’algun professor respecte què havia de fer o quins punts havia d’analitzar m’haurien ajudat a realitzar millor l’activitat que ve a continuació.

RESSENYA

Aquest divendres 25 de gener hem anat a Barcelona a veure l’exposició Obres obertes. L’art en moviment, 1955,1975 de la Pedrera.



Casa Milà



La Casa Milà, també anomenada La Pedrera, és un edifici situat a Barcelona construït per l’arquitecte Antoni Gaudí. Va ser un encàrrec de Pere Milà i Roser Segimon, i és per això que se li va atorgar a la casa el nom de la família residencial. La Casa Milà és l’edifici civil més emblemàtics d’Antoni Gaudí, ja que a causa de les seves innovacions constructives com per les seves solucions ornamentals, és considerada una obra d’art. Una façana de pedra, que recorda a una pedrera a cel obert, i un decorat de formes extretes de la natura marquen un distintiu a la seva obra.



L’excursió però, no consistia en anar a veure la Casa Milà, sinó que hem anat a veure la visita situada a l’interior de la casa. Aquesta fa un recorregut per una àmplia selecció d’obres de 37 artistes internacionals d’art cinètic o art en moviment, que busquen una transformació del rol de l’espectador a través de la seva interacció amb l’obra d’art.

Ens hem partit en dos grups i amb una guia hem fet un recorregut per les diferents sales. Les obres es troben repartides sense un ordre concret aparentment, i hem anat traient conclusions sobre aquest art, les seves intencions i les seves funcions, a través del seu anàlisi que hem fet de forma conjunta.




Hem començat amb l’obra Closion lames réfléchissantes. Quan algú passa per darrere de l’obra, el veiem distorsionat, multiplicat per molts, i no el veiem sencer, veiem només parts del seu cos. A través d’aquesta visió hem vist la idea de variabilitat que volia expressar l’autor. Els humans ens multipliquem, som cíclics. Hi ha moltes versions de nosaltres mateixos, i moltes realitats. Aquesta obra ens demostra com la imatge que tenim de les coses és diferent per cadascú, i com podem veure el món de moltes maneres diferents.



La guia ens ha explicat que l’art cinètic és una manera de veure el món des d’una perspectiva diferent. L’art cinètic es va desenvolupar després de la Primera Guerra Mundial, i és per això que, després de sortir d’un període de guerres, la seva idea d’art era ajudar a la gent i unifica-la. Els artistes mateixos treballaven en grup per a crear les seves obres

Hem seguit amb la comparació de dues obres i amb l’anàlisi més exhaustiu d’una d’elles, anomenada Instabilité, fixant-nos amb la variabilitat de l’obra segons com la mirem i quan de temps ho fem. A l’inici, mirant-ho ràpid i de prop veiem dins del quadre, cobert de cercles mig tallats, tan sols un quadrat gran, i a mida que t’allunyes de l’obra i t’hi fixes en vas veient molts més. El quadre produeix una sensació de moviment i vibració.



Instabilité, Julio Le Parc Kodd II, Victor Vasarely

La guia ens ha presentat altres obres en moviment que podien arribar a marejar, com les dues que apareixen a les fotografies de baix. Els cercles blancs sobre el fons negre produeixen una sensació de moviment, així com els quadres blancs en un fons blanc, que, mirant als laterals dels quadres, et deixaven veure punts negres a les interseccions de les línies. Aquest efecte és anomenat post imatge o persistència retinina. És un efecte visual provocat pel cervell quan s’estressa. Igual com amb l’obra -----, que ens permet veure colors produïts pel nostre cervell, que no estan realment representats a la pintura, composta de tan sols blanc i negre.



Dinamica circolare, Marina Apollonio Sense títol, Francisco Sobrino



Més endavant hem vist una obra de Joan Pericot anomenada Espai 75-189 T transparent/B que segueix un codi i unes equacions matemàtiques. És una obra que és reproduïble, ja que si coneixem aquest codi la podem repetir. L’objectiu d’aquest quadre és transformar l’art en un medi que es pugui comunicar amb tothom com ho fan les matemàtiques, i a la vegada treure valor econòmic a la pròpia obra.




Després hem vist tres obres força diferents a la resta. La primera, anomenada Visca la llibertat 1 consisteix en una màquina que es mou. La idea d’aquesta obra ens intenta fer qüestionar què és la llibertat, i quina funció té l’art. L’art serveix per alguna cosa, o només serveix per guanyar diners? Altre cop veiem com l’art cinètic intenta apropar-se al públic i fer-lo reflexionar. La segona es trobava dins d’una cambra fosca: Reflets dans l’eau déformés par le spectateur, François Morellet. A través d’un quadrat plè de líquid fosc, i el reflexe d’uns lets al sostre, veiem com movent aquest aigua el reflex de la llum canviava. Sempre creiem que el que veiem és el que realment existeix, com quan mirem l’aigua i veiem els lets. Però en canvi, quan movem aquesta aigua ens n’adonem de com es distorsiona, i com de distorsionada pot estar la realitat. Aquesta segona obra fa una mena de referència al mite de la caverna de plató, on ell explica com els nostres ulls són un filtre, i nosaltres veiem tan sols una part de la realitat. L’artista posa en dubte la raó, la veritat i la realitat. Finalment, la tercera és un conjunt d’escales irregulars, on es demana que el públic passi per sobre. S’anomena Bariestesia, de l’artista Gianni Colombo. Altre cop, ens qüestionem com canvia la visió de la realitat segons el nostre punt de vista, que dalt de les escales va canviant. A més a més, l’autor introdueix un nou factor que és el cos. Posa el cos a prova per fer-nos reflexionar sobre la confiança que tenim al nostre propi cos, la consciència que en tenim, la importància que té dins de la nostra societat... Caminar per damunt de les escales vol dir experimentar el teu propi cos en situacions estranyes.





Hem seguit observant altres obres, i ens hem parat algun cop més per a comentar algunes de les més original. A mi m’han sorprès les obres de Takis, pel treball que fa amb els imants i els camps magnètics, i com a través de l’atracció crea moviment, formes orgàniques i sons.



També m’ha semblat interessant una obra molt simple de Mona Hatoum anomenada “+ and –“ que parlava dels oposats entre la creació i la destrucció, i de l’inútil.





Finalment, un cop acabada la visita, hem parat a fer unes quantes fotografies en un conjunt de sales que servien de passadís de sortida i estaven il·luminades amb fluorescents de colors, creant atmosferes i climes diferents.




Opinió personal:

M’ha agradat força l’exposició i l’he trobat interessant. També m’ha agradat la visita de la guia, que ha sigut dinàmica, tot i que a vegades una mica massa ràpida per a poder anotar les coses correctament. La part de la sortida que ha consistit en veure cases modernistes també m’ha semblat interessant, tot i que trobo que hem tingut poc temps per a poder buscar i anotar les cases i poder també analitzar-les una mica. Crec que com més museus visito més m’agraden, així que m’ha semblat molt útil l’exposició. A més a més, l’art cinètic l’havíem comentat a classe i he pogut aprofundir veient quadres en primera persona.


SORTIDA FUNDACIÓ MAPFRE: PICASSO-PICABIA. LA PINTURA EN QÜESTIÓ

CASA GARRIGA NOGUÉS

Aquest edifici, situat al cor de la ciutat de Barcelona, fou una casa residencial d’una família de banquers. Va ser construïda entre els anys 1902 i 1905 per l’escultor Enric Sagnier i Villavecchia amb estil modernista i amb elements d’inspiració clàssica i rococó. Els creadors van donar molta importància a la decoració interior, i és per això que es van contractar artesans, escultors, vidrers… per a omplir i decorar el dins de la casa. Els vitralls de la casa varen ser obra d’Antoni Rigalt, autor també dels vitralls del Palau de la Música Catalana, i les quatre escultures femenines en forma de cariàtide varen ser esculpides per Eusebi. Actualment, l’edifici ha estat fa poc transformat en un espai artístic que pretén promoure la cultura catalana des del centre mateix de Barcelona a través de la programació d’exposicions internacionals dedicades a obres d’inici de la modernitat en les arts plàstiques i la fotografia.

LA VISITA

Aquest dimarts 8 de gener hem anat a la Fundació Mapfre de Barcelona, a la Casa Garriga Nogués, per a veure l’exposició temporal Picasso-Picabia. La pintura en qüestió.
Aquesta exposició aborda els quadres de dos artistes de la mateixa època, segle XX, però d’orígens diferents, que varen pintar quadres d’un estil molt semblant i van ser comparats l’un amb l’altre molt sovint. Tot i això, mai de la manera com es fa en aquesta exposició.
La visita es du a terme d’una forma molt interactiva, i recorre diverses sales de l’edifici mostrant quadres de les diferents etapes dels dos pintors en cada una d’elles, comparant la seva obra i creant una relació. Passant des dels inicis de la seva obra artística fins poc abans de la seva mort.

Durant la visita que hem fet nosaltres, la classe s’ha dividit en dos grups i hem anat amb dos guies diferents, fent un recorregut una mica diferent també.
Per començar, la guia ens ha demanat informació dels dos autors i ens els ha fet distingir.

Pablo Picasso fou un artista nascut a Màlaga l’any 1881 dins d’una família humil. Va viure a Barcelona durant l’adolescència, i més endavant va marxar a París, on va començar la seva etapa blava. Durant aquests períodes l’autor es va relacionar amb els intel·lectuals de l’època i amb artistes com Picabia, amb els que van compartir opinions de vida, política i art. Més endavant, després de superar una depressió va arribar a l’etapa rosa, i finalment es va decantar cap a l’estil cubista que ell mateix va crear.  

Francis Picabia nasqué l’any 1879 en una família francesa més adinerada que la de Picasso. A causa de la seva estabilitat econòmica, l’autor es va poder permetre fer molts viatges, entre ells el seu exili a Barcelona durant la Primera Guerra Mundial. Picabia va tenir una primera etapa artística impressionista, i després, més tard que Picasso, va anar experimentant amb totes les avantguardes decantant-se finalment per l’art dadaista.  

 



Un cop presentats els autors, vam passar a mirar les primeres obres dels pintor. Vam començar amb una obra de Picasso per a analitzar el seu estil cubista.

El cubisme és un corrent fundat per ell mateix i un amic seu, que consisteix en la simplificació de la realitat a través de la simplificació de les formes i dels colors. Inspirant-se en l’art primitiu i africar, el cubisme va voler trencar amb la formalitat i la perspectiva.

Paisatge, Posta de Sol. Pablo Picasso.

En el quadre hi podem observar un sol, el seu reflex al llac, i uns arbres que enquadren la pintura, com amb forma de cortina. Un quadre molt esquemàtic, de formes i colors molt bàsics.

La Jeune fille, Picabia.

El primer quadre que veiem de Picabia és la Jeune fille, més gran que el de Picasso, mostrant així el benestar econòmic del pintor. Utilitza formes més senzilles i poques ombres.

Més endavant vam partir-nos altre cop en dos i vam fer una activitat de desxifrar un quadre i posar-li un títol sense llegir la descripció. Cada grup tenia un quadre, un de Picasso i un de Picabia. Cadascú va poder explicar la seva visió de la pintura i vam comparar la utilització dels colors i les formes de cada quadre.

A partir d’aquí vam seguir veient, analitzant i comparant obres entre els dos autors i vam anar extraient conclusions sobre les diferències que presentaven iolons d’ells.

Picabia toca més l’abstracció, i Picasso dona molta importància a l’objecte, més que al que representa. 

Picasso comença a experimentar abans, i per exemple, és considerat la primera persona que comença el papiers collées a través d’un quadre on hi introdueix un element de la realitat amb un paper de diari, barrejat amb elements ficticis dibuixats, com el violí.














Picabia entra dins del món del dadaisme durant la primera guerra mundial, mentre l’autor és a Zurich exiliat, i s’introdueix dins d’un grup de dadaistes. Picasso no arriba mai a estar dins del corrent dadaista. El dadaisme és un corrent que proposa la negació de tot, la destrucció per la destrucció. La guia ens va explicar com Picasso es va negar això, ja que ell no volia destruir l’art, sinó que volia créixer amb ell.


Poc abans de la guerra civil és l’època en que les obres dels dos artistes s’assemblen més. Se sap que els dos es trobaven a la costa francesa, i un autor va treballar unes series anomenades metamorfosis i l’altre va pintar persones burgeses com a monstres. Una etapa fosca pels dos autors.

En diverses sales vam poder veure també les representacions de retrats, sobretot femenins, que els dos autors van realitzar. Una sala està dedicada a dones andaluses del sud d’Espanya com les de les fotografies següents. 

Femme à la Mantille, Pablo Picasso      Espagnole, Francis Picabia.

Dora Maar, Pablo Picasso.

Picabia, per fer-los, s’inspirava en retrats i postals, i Picasso en persones properes. 

Les representava a través dels sentiments que li provocava la persona representada, més que del seu físic. Ho hem pogut veure en quadres com Dona amb barret, on s’hi representa la seva dona, d’una manera incòmode, sense expressió i amb pocs detalls, o Dora Maar, on es representava una dona amb colors més vius i detalls, que era la seva amant.









El final de la seva vida, Picabia es queda sense diners de tant experimentar. És per això que vam poder observar en algun quadre com va reciclar antigues obres seves. Ell mai es va preocupar pels diners.
En canvi, Picasso va dir que volia ser ric per a viure com un pobre.

Picasso mort al cap de vint anys sense deixar de ser extravagant. L’últim període de la seva obra es caracteritza per la barreja de tots estils que ha après durant els últims anys.

Tot i que es diu que Picasso és cubista i Picabia mecanicista hem pogut comprovar com els dos autors no es poden classificar dins de cap estil concret ja que van dedicar la seva vida a experimentar i trobar noves maneres de crear, canviant d’estils i corrents artístics.

OPINIÓ PERSONAL

M’ha semblat una excursió molt interessant on he gaudit molt de les obres i de la visita de la guia: ha sigut molt interactiva i m’he sentit molt participa de l’explicació i la comprensió de la visita. He pogut, jo i tots, preguntar tot allò que no entenia i m’ho ha respost de manera entenedora. Sí que és veritat que d’alguns quadres m’hauria agradat tenir una explicació més extensa, tant a nivell tècnic com a nivell de significat de l’obra, però crec que he entès força bé tots els moviments que ens ha explicat la guia, i he disfrutat de veure l’evolució i la comparació dels dos artistes. Desconeixia a Picabia i, tot i que havia sentit molt a parlar de Picasso, tampoc en coneixia gaires obres, així que per mi ha estat tota una descoberta. M’he quedat amb ganes de saber més coses i de quedar-me una estona més al museu observant més obres.


CAIXAFORUM: POÈTIQUES DE L'EMOCIÓ

Aquest dimecres 13 de març hem anat al CaixaForum a l’exposició temporal Poètiques de l’emoció. A través de diferents obres de diferents artistes i èpoques, el museu intenta mostrar de quina manera la història de l’art ha incorporat les emocions en el seu discurs. Centrant-se principalment en obres contemporànies, i buscant la seva comparació amb altres gèneres i períodes artístics. L’exposició es divideix en tres grups i tres maneres diferents de mostrar les emocions al llarg de la història. El primer, de color vermell, mostra l’emoció a partir de la representació expressiva de personatges protagonistes. El segon, la mostra de forma metafòrica a través dels paisatges o l’arquitectura representats. El tercer, mostra l’emoció en diferents àmbits de la societat.

La guia ens va fer un recorregut per l’exposició ensenyant-nos i comentant moltes de les obres de cada grup de manera que nosaltres també poguéssim participar. Sorprenentment vam participar força i l’activitat ens va servir per a poder veure que aquest any estem aprenent més coses de les que pensavem.

Tot seguit faré l’explicació i anàlisi de tres obres, una de cada grup diferent de l’exposició:





The Silent Sea, Bill viola, 2002:

Bill Viola és un videoartista nordamericà conegut arreu del móni considerat un dels artistes capdavanters actualment. Nascut el 1951, l’artista ja porta una carrera de més de 35 anys, ha viatjat per tot el món, i la seva obra ja ha sigut guardonada amb diversos premis, com el Premi Internacional de Catalunya. El seu art és característic per la seva obsessió de capturar l’essència de les emocions. Els seus temes centrals són els sentits i l’experiència humana, però barrejant-los amb l’espiritualitat i el misticisme d’altres cultures i religions. Utilitza tècinques de càmera ultra-lenta.

The Silent Sea

Aquesta obra de Bill Viola presenta un grup de nou persones, dues dones i sis homes, dretes l’una al costat de l’altre creant una onada d’emocions. Quan el video comença els veiem amb expressions neutres, i poc a poc, amb l’incrementació de l’emoció de cadauna de les persones, acaba creant una onada d’emocions extrema. Al cap d’una estona torna al punt inicial. Estan col·locades davant d’un fons negre. El vídeo es presenta en càmera lenta, de manera que podem veure l’evolució poc a poc i cada mínim detall. Cada una de les persones experimenta emocions diferents i de formes diferents, donant la sensació que cadascú es troba en un espai diferent. S’hi veuen sentiments com la por, la tristesa, el fàstic, la ràbia…
Amb aquesta obra l’autor volia mostrar diferents maneres de representar una mateixa emoció, i mostrar el procés de l’emoció i com canvia en una persona.

L’obra forma part del primer grup, el vermell.

Geometria de ecos, Carla Andrade:

Carla Andrade és una artista visual gallega nascuda el 1938 a Vigo, que utilitza la fotografia, el vidEo i el cinema per realitzar el seu treball. Les seves obres no estableixen cap narrativa, i parla de temes universals que es podrien resumir entre: el temps i el buit. Un treball d’investigació constant que s’acosta a allò inquantificable, no racional, poètic i experiència estètica. Les seves obres reflecteixen molt la natura, i diu que es degut a l’inconsciència que té, per crear una mena de retorn a la natura, als orígens.

Geometria de ecos

Aquesta obra de Carla Andrade mostra un seguit de fotografies de paisatges en blanc i negre amb una persona molt petita en ells. Muntanyes blanques nevades amb un punt al mig o a un lateral. Aquestes fotografies recorden a l’obra de Friederich, l’autor romàntic, Caminant damunt un mar de boira, amb la imatge de l’home petit davant una natura immensa i indomable.
L’artista juga a través dels contrasts per a fer-nos reflexionar sobre diferents temes com la representació del buit i el ple, el temps, l’espai, el gran i el petit, allò invisible… El joc de blanc i negre forma part d’aquesta contradicció, i ajuden a crear una incògnita.

Aquesta obra forma part del segon grup.

Turbulent, Shirin Neshat, 1998:

Shirin Neshat és una artista visual iraniana resident a Nova York nascuda l’any 1957 coneguda per les seves instal·lacions en vídeo, film i fotografía. Va estudiar a una escola d’art a Los Angeles, i després de la Revolució Islàmica d’Iran es va establir a San Francisco per estudiar a la Universitat de Berkeley. La seva obra es centra en la representació, normalment en vídeo, de la dona en la societat islàmica en el seu context social, polític i psicològic. Ha sigut guardonada amb diversos prèmis com la Biennal de Venècia.

Turbulent

Aquesta obra de Shirin Neshat consisteix en la video instal·lació de dues pantalles mostrant la dualitat de la història de la musica iraniana. Dins d’una sala fosca hi trobem dos videos, un a cada paret de la sala, representant dos vídeos a la vegada de dues situacion diverses. En un dels vídeos hi apareix un home vestit de blanc cantant (fent playback) d’esquenes a un públic d’homes. L’home canta una poesia. Al vídeo del seu davant, a l’altre costat de la sala, hi trobem una dona d’esquenes vestida de negre, que dona la cara a una sala plena de cadires buides, sense públic. Quan l’home deixa de cantar, la dona comença. Canta un cant molt potent, de veritat, que recorda el so del plor.
A través d’aquesta video instal·lació l’artista ens presenta a través dels contrastos del blanc i el negre, el ple i el buit, l’home i la dona, el paper de la dona iraniana dins del món de la música. Ell té un pública aqui cantar, i en canvi la dona no té cap paper dins del món de l’art. El seu plor mostra un patiment, que podem lligar amb el dolor mut de totes les dones que són silenciades.

Aquesta obra forma part del tercer grup.

Opinió personal

L’exposició Poètiques de l’emoció ha sigut una de les exposicions que he gaudit més de totes les que hem fet durant aquests dos anys. La temàtica tant propera i la meva curiositat per veure les maneres d’expressar les emocions m’ha aproximat molt a l’exposició i no m’hi he sentit una desconeguda. Les explicacions de la guia han sigut molt adequades i per primer cop he començat a sentir els sentiments que els autors ens volien explicar a través de les seves obres. L’he trobat una exposició molt interessant, que a més a més, com ja he explicat abans, ens ha permès aplicar els conceptes que hem estat aprenent durant aquests dos anys, mostrant-nos que sabem més coses de les que crèiem.